Tot està per fer… tot és possible…

Quan et donen la notícia, després d’haver fet una entrevista de treball, que no has estat el seleccionat, no es pot dir en cap dels casos que haja sigut un bon dia. Però tot i el lògic abatiment inicial he decidit no fer d’aquest dia un dia trist. He decidit canalitzar l’optimisme (que no ingenuïtat, perquè bé sé jo com estan les coses actualment en matèria laboral) i el bon rotllo que em caracteritzen per trobar quelcom de positiu en la situació, i com se sol dir, potser aquest no era el treball que realment havia de trobar. Vull pensar que així és i afrontar el futur amb ànims renovats i empenta per seguir endavant. I com a mostra de les meues intencions no em lamentaré més sobre el que va poder ser i finalment mai serà. Punt i apart.

En altre ordre de coses diré que estic il·lusionat per la possibilitat d’obtindre el títol Superior de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Fa temps que aquest és un dels meus objectius. Sé que els coneixements no és mesuren (almenys no exclusivament) pels títols que cadascú té per tal de certificar-los, però obtindre el màxim grau que certifica el nivell més alt de domini de la meua llengua és una cosa que necessitava fer. Aquesta llengua, xicoteta, minoritzada, postergada, com va dir Joan Fuster, i sovint menyspreada, que tant m’ha donat i a la que tant dec (no debades és en la llengua que pense i en la qual vaig començar a parlar) bé mereix l’homenatge de qui ací escriu, que humilment i de forma conscient i compromesa, li ret homenatge estudiant-la amb tota la profunditat que li és possible. I dic jo, hi ha millor forma de dignificar-la que fer-la servir en tota la seua plenitud, correcció i puresa? Si volem que el català/valencià arribe a ser de veritat una llengua normalitzada i apta a tots els nivells hem de creure’ns-ho abans nosaltres que ningú. I per a això cal que els parlants la fem servir de forma correcta en totes les seues varietats diastràtiques i diafàsiques i sobretot en tots els àmbits del nostre dia a dia. Com aquestes coses no són qüestió de sort i, per a ser-vos sincer jo tampoc hi crec massa, només diré que donaré el màxim de mi i que siga el que haja de ser. Us mantindré informats.

                  

I per finalitzar només unes línies sobre el tema estrela d’aquests dies, la campanya electoral (com no?) en que estem immersos. Dijous passat començà oficialment a les 12.00 una campanya que està cridada a ser històrica per als valencianistes. Si els pronòstics es compleixen, i tot apunta que així serà, el valencianisme polític podria assolir per primera volta des de la restauració de la democràcia una representació política al més alt nivell que la història tan s’ha obstinat a negar-li. I dic que mereix perquè el nacionalisme valencià, durant molts anys menystingut per propis i estranys, sembla ressorgir quan alguns començaven a pensar que aquest País nostre ja no tenia salvació possible. I sí la té, i tant que sí, però hem d’arrimar tots el muscle i ficar un home “de País” com Joan Baldoví al Congrés dels Diputats que aconseguisca retornar-li al nom de “País Valencià” la dignitat que es mereix i que mai hauria d’haver perdut. Sóc el primer que discrepe amb no poques coses, estratègies i punts de vista del meu partit però crec que en moments històrics, i no tingueu dubte que aquest ho és, és quan tots hem de remar en la mateixa direcció. Si finalment s’assoleixen les fites marcades, potser fins i tot amb més d’un diputat, l’emoció d’un futur per escriure on nosaltres tindrem més pes i capacitat de decisió que mai es desbordarà de tal forma que ni tan sols la previsible majoria absoluta de Rajoy ens farà emmudir.

El País en el qual jo crec passa inicialment per això, i per recuperar el nom de País Valencià més que siga des de la tribuna del Congrés per aconseguir que a cap valencià li siga alié, i per guanyar empenta a l’hora de denunciar les injustícies a les quals estem sotmesos per l’Estat Espanyol, i per tantes i tantes coses que a la llarga hauran de portar-nos a la llarga, com alguns encara somiem, a assolir un estat propi per desenvolupar-nos amb dignitat com a poble lliure i sobirà. La  història de veritat comença ara perquè “tot està per fer i tot és possible” que deia Miquel Martí i Pol. Impossible?

Què ens hi juguem?

Li faig reblog a aquesta cançó (des del bloc “Caca breath” d’un amic) que és la primera del nou disc dels Obrint Pas i que a mi personalment m’ha agradat prou quan l’he escoltada. Esperaré ansiós que el 18 d’abril (segons ells mateixos han promés) isca al carrer després d’ajornar el seu llançament vàries vegades.

Són i seran, per molt que passe el temps i apareguen altres grups més innovadors, frescs i amb talent, els que van obrir el camí i van trencar el gel en un moment en el qual tant la seua música com les seues lletres, amb missatges plens de lluita, ressistència i independència, van tornar l’esperança a tots aquells joves valencians que veien amb ressignació com el seu país anava “morint” sense que ningú digués res. En poc temps van aconseguir no només fer-se un nom en el panorama de la música en català, sinó que a més a més estan considerats com un dels seus màxims exponents. Només per tot això que he comentat ja mereixen tot el meu reconeixement i la meua estima.

Què collons? Visca Obrint Pas i que visca la mare que els va parir!!