La ciutat de les mil pells

Quan un torna a casa un diumenge de matinada després d’una nit de dolços excessos té una oportunitat única per contemplar els paisatges urbans de la seua ciutat. En fer-ho els seus carrers, les seues places, els seus edificis… eixos que a força dels anys tenen ja un raconet propi a la retina dels nostres ulls, es tornen fascinantment diferents quan, tal vegada de forma ingènua, pensaves que ja res podria sorprendre’t d’ells.

Són les set de la matinada de hui diumenge i un servidor torna a casa per la Plaça de l’Estrela passejant totalment absorbit pels seus propis pensaments. En passar per davant de l’Estació de Renfe els meus ulls dirigeixen la seua mirada cap al terrat dels primers edificis de l’Avinguda de l’Estació per damunt dels quals uns núvols grisencs, i com de cotó, amenacen pluja. La llum, marcada per la foscor del encara incipient dia, té un halo especial que fa que els carrers d’eixa zona del centre de la ciutat semblen fantasmagòrics, com de novel·la de misteri. Però no hi ha res de tenebrós en el matís, sinó d’intriga. Una intriga que sobtadament es deslliga dins de mi en tindre l’estranya sensació d’estar davant una ciutat que no conec, una ciutat que de sobte em mostra una cara per mi desconeguda. Però no pot ser, pense, és “la meua”. Sempre havia pensat que podria gairebé descriure-la pam a pam amb els ulls tancats sense por a equivocar-me. La visió dels carrers buits i aletargats té en mi un efecte reviscolador, al contrari del que minuts enrere podria haver semblat. Alguns adolescents silenciosos i amb cara de son tornen mecànicament, com per inèrcia, a les seues llars. Les ombres de la nit comencen a esvair-se. Arribe a la Plaça dels Estels i els cavalls de Banyuls pareixen badallar amb la primera ullada tímida de sol que els dóna el bon dia. Carrers i avingudes apareixen banyats, efecte del treball dels serveis municipals de neteja. L’amo d’una cafeteria comença a alçar la persiana del seu negoci i en la llunyania s’escolta una sirena, segurament d’ambulància, que frenètica es desplaça cap a la seua destinació.

                       

Per un moment torne a sentir que aquesta ciutat a la qual tant ratllen de despersonalitzada i dura té ànima. I la seua ànima batega amagada, feblement, com la d’un malalt que encara lluita per no ser vençut per la malaltia… però batega al cap i a la fi; només cal arrapar una mica amb les ungles sobre la superfície per trobar-la. Potser només cal saber escoltar-la. Som les persones que l’habitem les que l’hem tornada estranya, aliena a si mateixa, incapaç de recordar i d’estimar-se… La qüestió és que aquesta ciutat tan meua, hui, encara verge de l’aclaparador soroll que en unes hores tornarà a omplir els seus carrers, em sembla meravellosament camaleònica. Familiarment desconeguda.

Sí, potser encara no estiga tot perdut…

  1. seguirem ha publicado esto