Quan el jovent valencianista demana #méscompromís

El darrer dissabte un bon grapat de joves valencianistes d’arreu de les comarques del País ens vam aplegar al poble de Silla per tal d’assistir al VIII Congrés del BLOC JOVE, el col·lectiu de joves del BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ. Ja de bon matí s’advertia en l’ambient les ganes i la il·lusió per afrontar aquesta fita amb la màxima responsabilitat, generositat i compromís (valga la redundància) amb el futur de la nostra Terra. Estàvem allí convocats per encetar un procés que hi haurà d’acabar amb una unió estable i cohesionada dels diferents col·lectius de joves de la Coalició Compromís, de la mateixa manera que els diferents partits que la integren també estan negociant a hores d’ara.

I si els joves majoritàriament triàrem el passat Desembre en l’Assemblea Nacional del Bloc Jove a València que el futur passava per enfortir els llaços d’unió dels col·lectius joves dels partits de la Coalició, ahir estàvem cridats a refrenar-ho i aprovar una mena de declaració d’intencions a mode de full de ruta per fer-ho. Era la nostra forma de demostrar que malgrat el pessimisme amb que alguns veien no fa tant la unió de sensibilitats tan diferents al si d’una mateixa coalició, tot és possible fent d’eixes diferències un dels nostres actius més importants alhora que sent molt generosos per treballar colze amb colze amb cadascun dels nostres companys de viatge.

            

Ponències estatutàries, polítiques, convidats d’altres formacions nacionalistes d’arreu de l’estat espanyol… tots els ingredients necessaris per contagiar-nos, encara més si cabia, de l’entusiasme i la necessitat d’un futur que, tot i les fosques circumstàncies polítiques i socials actuals que ens envolten, passarà per un major protagonisme del valencianisme progressista i l’ecologisme. I que ningú no s’estranye quan dic això perquè davant la situació política actual, serà Compromís, i només Compromís, qui en un futur no molt llunyà pot tindre la clau de la governabilitat d’aquest país tan maltractat per les polítiques neo-liberals, les dels grans esdeveniments i la corrupció generalitzada del PP.

"Compromís" és el que hi havia en els ulls de tots i cadascun dels militants, regidors, portaveus, secretaris i fins i tot simpatitzants del Bloc Jove. Compromís per retornar-li l’honestedat, com el nostre Secretari General Fran Ferri va dir en el seu discurs de cloenda, al nostre País i a nosaltres l’orgull de poder dir ben alt i fort que som valencians i que només nosaltres, cap banc ni entitat supranacional, ens haurà de dir cap a on, i com, hem d’anar. I com a xicotet apunt a nivell personal agrair als meus companys de partit que em consideraren digne de representar-los davant al Consell Nacional del Bloc, càrrec que, junt al de Secretari Territorial de les Comarques del Sud, m’ompli d’orgull però alhora també de responsabilitat envers tots ells per seguir lluitant diàriament des de les comarques del sud pel País mediambientalment sostenible, compromés amb les persones, lliure i sobirà que volem.

Moltes sensacions: emoció, alegria, responsabilitat, reflexió, etc., que va despertar en nosaltres la importància del pas que allí estàvem donant. Potser en uns anys tornem la vista enrere i siguem del tot conscients del que realment va suposar. Si com tot apunta els partits de la Coalició, als “majors” em referisc, acaba trobant una fòrmula de col·laboració més continuada i estable que la simple coalició, per primera volta i en molts anys, les valencianes i els valencians tindrem una poderosa eina al nostre servei per tal de lluitar des de tots els escenaris polítics possibles pels interessos propis de la nostra terra sense subalternismes ni dependències alienes. I si això arribara a passar ni tan sols nosaltres sabem on està el nostre sostre. Només el futur ho dirà.

Visca el País Valencià i visca la nostra Terra lliure!!

Alacant, 20 de febrer de 2012.

Desembre de llums… i ombres

Sé que no he escrit molt al bloc aquest darrer més. Ho sé i entone el Mea Culpa. Cal començar reconeixent-ho. Però com us podeu imaginar és aquest un mes tradicionalment de molts maldecaps, preparatius, compres de regals, plans, festes, sopars, etc. De tota manera amb l’Any Nou faré propòsit renovat d’escriure amb més freqüència ací per als pocs lectors (o molts, que no sé quants en sou) que em seguiu. Crec que açò hi hauria de ser un quid pro quo que es retroalimentara, vosaltres em llegiu i jo, dins de les meues modestes possibilitats, us conte com veig les coses que van succeint al meu voltant.

De tota manera la Nit de Nadal anà molt bé. El sopar un poc accidentat amb algun que altre “enganxonet” relacionat amb la política (marca de la casa) però que per habitual ja comença a no deixar cap ferida digna de menció. A més vaig rebre del Pare Noel l’iPad 2 que fa fa temps que volia per poder-lo portar amunt i avall en lloc del meu, venerat però ja tristament entrat en anys, MacBook blanc. I a continuació tot un seguit de sopars, dinars, visites a familiars, etc tan típics del Nadal però que tan prompte em cansen a mi. 

Per últim destacar a una persona que a finals del mes de novembre va tornar a entrar en la meua vida després de més d’un any sense haver tingut cap contacte i amb la qual he passat un mes de desembre intens. I quan dic intens no em referisc en qüestió de sentiments, perquè almenys per la meua part ja va quedar clar fa temps que no sentia el mateix que ella per portar avant una relació amb la seriositat que ella demanava. Sinó que em referisc a una relació intensa “físicament” parlant. I arribats ací no caldrà que m’explaye perquè crec que està tot dit. Però havent de tornar ella al seu país d’origen en pocs dies, els dos sabíem que era “ara o mai”. Ens ho devíem. Sense explicacions. Sense retrets. El que en principi anava a ser un bon acomiadament va acbar allargat a 3 increïbles nits que de segur que cap dels dos podrem oblidar. Això que ens emportem. Com hi havia d’haver estat des del principi. De la millor forma possible.

           

Ja per acabar només esmentar la meua innocentada del dia 28. De veritat us dic, i ací quedarà escrit, que mai més tornaré a fer broma amb el meu estat sentimental. En quina mala hora se’m va ocórrer mostrar el meu estat a Facebook com a “en una relació”. Cridades, sms, missatges pel mòbil… entenc que la gent que em vol se sorprenga atés el meu currículum sentimental però vaig acabar el dia un poc saturat de donar explicacions. De tota manera va tindre un punt divertit i amb aquelles/lles que van entendre la broma m’ho vaig passar bé. 

Hui mateix, a la vesprada, de tornada a Alacant per passar la Nit de Cap d’Any. Segurament la més llargament planejada i que casualment a hores d’ara encara no he pogut tancar. El Festivern a Tavernes de la Valldigna, Els Poblets, Dénia, València, Alacant, etc són alguns dels llocs que han sonat. Finalment supose que acabarem improvisant. Després de tot, el lloc és allò que menys importa mentre estàs amb els amics i jo, afortunadament, ho estaré un any més.

Bon Nadal (o el que resta d’ell) i Bon Any Nou. 

La d’ahir va ser una vesprada interessant. Al Casal Popular Tio Cuc vam tindre una xarrada a càrrec de Salvador Vila i Saül Ortolà que ens van parlar sobre la tasca que desenvolupa l’EPM (Entitat Promotora de Muixerangues) a l’hora de recuperar aquest “ball” tan típic de la nostra cultura. I dic “ball” perquè tot i que mai havia considerat les Muixerangues humanes com a tal, sembla que és això el que en el seu origen va ser i com ells mateixos es refereixen al que fan. En qualsevol cas la vesprada va ser intensa amb una primera sessió teòrica en la qual se’ns explicà quina és la història de l’arrelament de les Muixerangues a les comarques del País Valencià i quins són els pobles que ja l’han recuperada. També ens van parlar dels evidents i innegables vincles existents, com no podia ser d’altra forma, entre les nostres Muixerangues i els Castellers catalans. Castellers que durant molt de temps al mateix Principat van ser anomenats “Ball de valencians” perquè érem nosaltres qui vam portar els castells humans al nord i va ser allí on posteriorment van evolucionar cap al que hui es coneix com a Castellers.
Sense cap dubte les Muixerangues són una part essencial de la nostra cultura que afortunadament, i gràcies al treball inesgotable d’algunes persones compromeses, poc a poc va fent camí, no només cap a la seua recuperació, sinó també cap a una consolidació que ens permetrà recuperar una part crucial de la nostra història com a poble i entendre els especials vincles d’estima i intercanvi cultural que al llarg dels segles ens han unit amb el nord dels Països Catalans.

Per a finalitzar l’acte vam tindre una xicoteta demostració pràctica d’una de les figures humanes més bàsiques que es poden formar en una Muixeranga, amb només dos pisos. Ací penge la foto que ho demostra. Finalment tots vam gaudir com a xiquets del moment i vam quedar amb ganes de més. Qui sap si en un futur la ciutat d’Alacant podria arribar a tindre una colla muixeranguera estable? Només el futur ho dirà. Això sí, ahir vam sembrar la nostra xicoteta llavor per a que així siga.

La d’ahir va ser una vesprada interessant. Al Casal Popular Tio Cuc vam tindre una xarrada a càrrec de Salvador Vila i Saül Ortolà que ens van parlar sobre la tasca que desenvolupa l’EPM (Entitat Promotora de Muixerangues) a l’hora de recuperar aquest “ball” tan típic de la nostra cultura. I dic “ball” perquè tot i que mai havia considerat les Muixerangues humanes com a tal, sembla que és això el que en el seu origen va ser i com ells mateixos es refereixen al que fan. En qualsevol cas la vesprada va ser intensa amb una primera sessió teòrica en la qual se’ns explicà quina és la història de l’arrelament de les Muixerangues a les comarques del País Valencià i quins són els pobles que ja l’han recuperada. També ens van parlar dels evidents i innegables vincles existents, com no podia ser d’altra forma, entre les nostres Muixerangues i els Castellers catalans. Castellers que durant molt de temps al mateix Principat van ser anomenats “Ball de valencians” perquè érem nosaltres qui vam portar els castells humans al nord i va ser allí on posteriorment van evolucionar cap al que hui es coneix com a Castellers.

Sense cap dubte les Muixerangues són una part essencial de la nostra cultura que afortunadament, i gràcies al treball inesgotable d’algunes persones compromeses, poc a poc va fent camí, no només cap a la seua recuperació, sinó també cap a una consolidació que ens permetrà recuperar una part crucial de la nostra història com a poble i entendre els especials vincles d’estima i intercanvi cultural que al llarg dels segles ens han unit amb el nord dels Països Catalans.

Per a finalitzar l’acte vam tindre una xicoteta demostració pràctica d’una de les figures humanes més bàsiques que es poden formar en una Muixeranga, amb només dos pisos. Ací penge la foto que ho demostra. Finalment tots vam gaudir com a xiquets del moment i vam quedar amb ganes de més. Qui sap si en un futur la ciutat d’Alacant podria arribar a tindre una colla muixeranguera estable? Només el futur ho dirà. Això sí, ahir vam sembrar la nostra xicoteta llavor per a que així siga.

Mestre dels aforismes

          

Aquestes paraules pertanyen a Gonçal Castelló i van ser dedicades a en Joan Fuster. Quan ahir 23 de Novembre de 2011, Joan Fuster hauria complit 89 anys, alguns vam passar el dia recordant al mestre dels aforismes de la millor forma que ho podríem fer: escrivint aforismes seus cada hora tant a Facebook com a Twitter. Passarà el temps i les generacions però l’esguard del mestre de Sueca no morirà. És el que tenen homenots com ell que van eixir del poble i van lluitar pel poble, que mai no moren.

"Havia conegut un home excepcional, un intel·lectual clarivident que feia diana en tot, que aclaria d’una vegada per sempre les nostres arrels i el nostre esdevenidor, que explicava de forma planera, en clar i català, el destí i el futur d’un poble fins aleshores trossejat i perdut, sense objectius clars sobre la seua identitat, amb una llengua a punt de perdre’s i el seu avenir incert, sota la pressió constant d’un espanyolisme anorreant que infectava a poca a poc tota la societat valenciana. Estava davant d’un patriota català, que proclamava la seua identitat nacional sense embuts. En la seua filosofia política deixava ben clar que els valencians som de nació catalana i la unitat dels nostres pobles queda ben definida amb l’exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner quan escriu: “si tota la mata lligats amb una corda ben forta, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens per bé que tiren no l’arrencaran…”

A poques hores de les eleccions de demà, i havent reflexionat tot el que havia de reflexionar, torne a penjar aquesta cançó, com ja ho vaig fer el dia d’abans de la passada cita electoral de fa només uns mesos. Que tinguem sort, amics i amigues, i que demà aconseguim uns resultats electorals fantàstics que facen que la veu de les valencianes i els valencians s’escolte alta i clara per primera volta ben lluny, allí on mai ens havien volgut escoltar fins ara. Ens ho mereixem. El País Valencià s’ho mereix. I demà, ben de matí, com deia Pep Guardiola no fa molt, m’alçaré a “pencar” de valent i a votar, com no… perquè si treballem dur i ens ho creiem som un País imparable. És el meu compromís.

La Llei de l’embut (ample per a mi, estret per a tu)

Aquest cap de setmana blasfemeu, avorteu si així ho decidiu vosaltres, caseu-vos amb les vostres parelles del mateix sexe i digueu ben alt que és un “Matrimoni” amb totes les de la llei, gaudiu de l’educació pública hui divendres els que tingueu fills, de la sanitat pública els que necessiteu fer ús d’ella, tingueu sexe amb qui us apetisca encara que no estigueu cassats, etc, però sobretot gaudiu de la llibertat de poder triar i de ser feliços sense que ningú us haja de dir el que està bé, el que està malament o com heu d’anomenar a les coses. I recordeu que aquells que apliquen la Llei de l’embut (ample per a mi i estret per a tu) i ens volen aplicar també els seus principis ètics, religiosos, morals i la seua política de retallades, restriccions, privatitzacions i benefici d’uns pocs a costa de la majoria dels ciutadans, ens podran governar però mai ens llevaran el somriure ni les ganes de seguir lluitant per una societat més justa i més lliure.

                  

Anem a votar tots, que ningú no es quede a casa, i demostrem-los que som molts més dels que es pensen i que no permetrem que trafiquen amb el nostre benestar econòmic i social de tots els dies.

Tot està per fer… tot és possible…

Quan et donen la notícia, després d’haver fet una entrevista de treball, que no has estat el seleccionat, no es pot dir en cap dels casos que haja sigut un bon dia. Però tot i el lògic abatiment inicial he decidit no fer d’aquest dia un dia trist. He decidit canalitzar l’optimisme (que no ingenuïtat, perquè bé sé jo com estan les coses actualment en matèria laboral) i el bon rotllo que em caracteritzen per trobar quelcom de positiu en la situació, i com se sol dir, potser aquest no era el treball que realment havia de trobar. Vull pensar que així és i afrontar el futur amb ànims renovats i empenta per seguir endavant. I com a mostra de les meues intencions no em lamentaré més sobre el que va poder ser i finalment mai serà. Punt i apart.

En altre ordre de coses diré que estic il·lusionat per la possibilitat d’obtindre el títol Superior de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Fa temps que aquest és un dels meus objectius. Sé que els coneixements no és mesuren (almenys no exclusivament) pels títols que cadascú té per tal de certificar-los, però obtindre el màxim grau que certifica el nivell més alt de domini de la meua llengua és una cosa que necessitava fer. Aquesta llengua, xicoteta, minoritzada, postergada, com va dir Joan Fuster, i sovint menyspreada, que tant m’ha donat i a la que tant dec (no debades és en la llengua que pense i en la qual vaig començar a parlar) bé mereix l’homenatge de qui ací escriu, que humilment i de forma conscient i compromesa, li ret homenatge estudiant-la amb tota la profunditat que li és possible. I dic jo, hi ha millor forma de dignificar-la que fer-la servir en tota la seua plenitud, correcció i puresa? Si volem que el català/valencià arribe a ser de veritat una llengua normalitzada i apta a tots els nivells hem de creure’ns-ho abans nosaltres que ningú. I per a això cal que els parlants la fem servir de forma correcta en totes les seues varietats diastràtiques i diafàsiques i sobretot en tots els àmbits del nostre dia a dia. Com aquestes coses no són qüestió de sort i, per a ser-vos sincer jo tampoc hi crec massa, només diré que donaré el màxim de mi i que siga el que haja de ser. Us mantindré informats.

                  

I per finalitzar només unes línies sobre el tema estrela d’aquests dies, la campanya electoral (com no?) en que estem immersos. Dijous passat començà oficialment a les 12.00 una campanya que està cridada a ser històrica per als valencianistes. Si els pronòstics es compleixen, i tot apunta que així serà, el valencianisme polític podria assolir per primera volta des de la restauració de la democràcia una representació política al més alt nivell que la història tan s’ha obstinat a negar-li. I dic que mereix perquè el nacionalisme valencià, durant molts anys menystingut per propis i estranys, sembla ressorgir quan alguns començaven a pensar que aquest País nostre ja no tenia salvació possible. I sí la té, i tant que sí, però hem d’arrimar tots el muscle i ficar un home “de País” com Joan Baldoví al Congrés dels Diputats que aconseguisca retornar-li al nom de “País Valencià” la dignitat que es mereix i que mai hauria d’haver perdut. Sóc el primer que discrepe amb no poques coses, estratègies i punts de vista del meu partit però crec que en moments històrics, i no tingueu dubte que aquest ho és, és quan tots hem de remar en la mateixa direcció. Si finalment s’assoleixen les fites marcades, potser fins i tot amb més d’un diputat, l’emoció d’un futur per escriure on nosaltres tindrem més pes i capacitat de decisió que mai es desbordarà de tal forma que ni tan sols la previsible majoria absoluta de Rajoy ens farà emmudir.

El País en el qual jo crec passa inicialment per això, i per recuperar el nom de País Valencià més que siga des de la tribuna del Congrés per aconseguir que a cap valencià li siga alié, i per guanyar empenta a l’hora de denunciar les injustícies a les quals estem sotmesos per l’Estat Espanyol, i per tantes i tantes coses que a la llarga hauran de portar-nos a la llarga, com alguns encara somiem, a assolir un estat propi per desenvolupar-nos amb dignitat com a poble lliure i sobirà. La  història de veritat comença ara perquè “tot està per fer i tot és possible” que deia Miquel Martí i Pol. Impossible?

Què ens hi juguem?

Què opines de la relació del BLOC amb EQUO via IPV en les pròximes eleccions? I també què et sembla el programa electoral de Compromís-Q en quan la qüestió nacional?

Personalment, i com a militant nacionalista, hagués preferit que la Coalició Compromís hagués continuat estant formada per partits d’obediència valenciana com IPV o els Verds. Crec que això no és cap secret. Però com bé comentes en la pregunta, el pacte amb EQUO d’alguna forma al BLOC li venia fet per part d’IPV amb els quals EQUO compartix ideari verd. Aleshores, i sense haver estat en les negociacions, no crec que haja estat una decisió presa pel BLOC pensant en l’estratègia de cara a les eleccions, sinó més bé dirigida a no afeblir ni desestabilitzar la coalició amb IPV que, per altre costat, tan bé va funcionar el maig passat.

I respecte al programa de Compromís-Q quant a la qüestió nacional, no amagaré que el trobe un tant aigualit. M’hagués agradat que les reivindicacions nacionals valencianes, terra, llengua i territori hi estigueren més presents des del començament però entenc que en l’actual situació de crisi generalitzada no es pot centrar una campanya només en això, tot i que n’estic ben segur que és el l’eix que més ens interessa als militants del Bloc. De qualsevol forma i sent com és Joan Baldoví el nº1 de la llista per València, no tinc cap dubte que si finalment ix elegit el día 20, qüestions com el nom “País Valencià”, el dèficit fiscal, la nostra entitat com a poble diferenciat, etc s’escoltaran amb força des de la tribuna del Congrés dels Diputats.

Pregunteu-me el que vulgueu